Si hi ha una activitat amb la que realment gaudeixo, a part de la meva tasca com a compositor, és la de compartir coneixements i experiències amb els alumnes dels diferents centres educatius en els que imparteixo classes.

El contacte amb la joventut, les seves ganes d’aprendre, la seva il·lusió i la seva energia ens obliga a reflexionar i a renovar-nos constantment ja que, per suposat, el professor no ho sap tot. Però és la nostra obligació, recolzant-nos en la nostra experiència, ajudar a cada un dels nostres alumnes a trobar el seu lloc dins del món laboral de la industria musical. 

Després d’uns dies de classe, pots intuir en els alumnes diferents perfils: observes qui té activat el botó ON, qui probablement funcionarà sempre de manera intermitent, l’alumne que es manté en constant curtcircuit i el que encara està buscant el seu botó.

El factor clau per l’èxit

Molts alumnes creuen que per ser un excel·lent professional de disseny sonor, només han de saber dissenyar millor que la resta i, per a ser compositors, tenir tots els coneixements de composició, orquestració, harmonia, etc.

Aquests alumnes arribaran al món laboral amb molts coneixements i informació, però amb gairebé nul·la o poca experiència sobre què és una relació laboral real.

En l’entorn professional real, inclús per sobre d’aquests coneixements, l’actitud és el factor clau. Un multiplicador que és imprescindible pel bon desenvolupament laboral, juntament amb entendre el propi rol dins de cada projecte.

L’efecte Dunning-Kruger

Fa uns anys, vaig llegir per primera vegada sobre l’efecte Dunning-Kruger:

L’efecte Dunning-Kruger és un biaix cognitiu segons el que els individus amb poca habilitat o coneixements pateixen un sentiment de superioritat il·lusori, considerant-se més intel·ligents que d’altres persones més preparades, mesurant incorrectament la seva habilitat per sobre de la realitat.

El que vindrien a ser els espectadors de futbol, comentant les decisions de l’entrenador de l’equip, o l’automedicació no tenint en compte la llarga trajectòria del nostre metge de capçalera.

Hi ha qui explica als seus alumnes que ha tingut una formació increïble, un postgrau, un màster, inclús un doctorat i que estan preparadíssims pel món laboral; però no explica que és igual o més important ser un bon company o companya, compromès amb l’entorn (perquè, sense ànim de fer judicis morals, una “mala persona” MAI és un bon professional).

No li donem suficient importància a que no han d’estar en continua queixa, creant mal ambient. Tampoc els ajudem a ser conscients que un bon professional s’anticipa a les necessitats de la seva empresa i que no s’ha de confondre el desenvolupament i evolució en el lloc de treball, amb intentar desplaçar a aquells companys amb els que has de cooperar i formar un equip ben integrat. Que l’ànsia i les presses no són bones companyes de viatge, i que el compromís amb una empresa que aposta pagant un bon sou a un treballador jove sense experiència, hauria de ser bidireccional.

I aquí és on arriba la nostra responsabilitat com a educadors, que hem d’activar l’actitud autocrítica d’aquests alumnes i mostrar-los la importància de posar en funcionament les diferents intel·ligències que posseeixen (especialment la intra-personal i la interpersonal).

Per suposat, no es tracta d’infondre una por paralitzant que pugui retardar l’accés al món laboral dels alumnes més “conscients”, més aviat de mostrar les eines que poden ajudar a que confiïn en els seus punts forts i prenguin consciència dels punts dèbils que han de reforçar, ja que a fora del centre educatiu sempre fa una mica més de fred i a tots sempre ens quedarà molt per aprendre.

Dani Trujillo.